El casal

El Barri

La Prosperitat és un dels 13 barris del districte de Nou Barris de Barcelona. Situat a la zona central, se'l reconeix per tenir forma romboide (molts veïns l'anomenen “la pastilla Juanola”) i està limitat pels carrers passeig de Valldaura, Via Júlia, Via Favència i avinguda Meridiana.

Aquesta composició sorgeix de la divisió administrativa per barris i districtes que es va realitzar l'any 1983, després d'un llarg procés de consens entre l'Ajuntament sorgit de la democràcia, les entitats veïnals i diferents estudiosos de la ciutat. La història social d'aquest petit territori densament poblat (26.594 persones censades el 2011 per a 59 hectàrees) és, com a la resta del districte, la de les seves diverses immigracions: la catalana de la postguerra, l'espanyola dels anys 50 i 60 -quan es va assentar el barri i es van construir la major part dels edificis- i l'estrangera a partir dels anys 90. Actualment cal destacar l'envelliment i la sostinguda pèrdua de població: la gent jove marxa del barri fugint de l'atur i l'elevat preu de l'habitatge.

No hi ha consens sobre el seu origen i nom. L'explicació més estesa és la d'unes primeres casetes de planta baixa al voltant d'una gasolinera en un extrem de l'antic poble de Sant Andreu. De finals dels anys 20 encara perduren l'església de Santa Engràcia, els primers carrers asfaltats (Joaquim Valls i Argullós) i algunes entitats socials com la Ideal d'en Clavé o “els Propis” (les entitats de caire més obrerista o republicà van ser escombrades per la dictadura).

De ser un “exsuburbi de Sant Andreu” com escrivien els periodistes Josep Maria Huertas i Jaume Fabre als anys 70, la Prosperitat va anar assolint identitat pròpia gràcies a l'esforç dels seus habitants per millorar les condicions de vida d'un barri que es va conformar per albergar les famílies treballadores que eren la mà d'obra que Barcelona necessitava per créixer als anys del “desarrollisme” franquista. Entre ells, els treballadors de la Renfe que van habitar els barracons primer (anys 50) i els pisos després que encara donen nom a una part del barri, barracons que es van convertir en una de les primeres seus de l'Associació de Veïnes i Veïns de Prosperitat, nascuda l'any 1972 i encara en funcionament 41 anys després.

Mentre els especuladors del sòl feien l'agost amb el vist-i- plau de l'Ajuntament -hi va haver més d'una estafa a la gent que buscava habitatge, com la que va donar lloc a les barraques del pla de Santa Engràcia, actual plaça Àngel Pestaña-, el barri s'anava conformant sense uns serveis mínims (clavegueram, asfaltat, zones verdes, escoles, transport públic) que els acompanyessin.

La ciutat, ja en democràcia, obria vies ràpides, reordenava terreny i ordia plans urbanístics pressionada pel gran capital sense calcular què passava a peu de carrer amb els seus ciutadans, especialment els dels barris obrers. De les lluites contra l'oblit dels diferents ajuntaments i la reivindicació continuada dels seus veïns i veïnes per aconseguir cada zona verda, semàfor, serveis o equipaments, la Prosperitat ha vist com millorava el barri i ha anat construint un teixit associatiu que ha tingut continuïtat entre les diferents generacions, una bona mostra del qual és una Festa Major que porta 35 anys sent autogestionada des del propi veïnat.

Un teixit social que ara mira d'afrontar des de la realitat actual del barri -amb una renda familiar d'entre les més baixes de Barcelona i on la meitat de la seva població no ha superat els estudis bàsics- els nous problemes derivats de la pèrdua de drets socials i serveis públics aconseguits, la falta d'inversions en equipaments pendents o les creixents situacions de pobresa.

Petita Història del Casal

El Casal de Barri de Prosperitat es va començar a idear molt abans de la seva construcció. Va ser a meitat de la dècada dels 70, en plena lluita contra la dictadura, quan l’AVV va proposar al veïnat elaborar un pla d’equipaments del barri. Amb molta participació, vam anar proposant idees i situant en un mapa allò que crèiem necessari. La discussió va culminar en una festa- assemblea davant del vell local, situat als barracons de la Renfe (allà on avui està el Casal de Joves). La proposta d’un centre de barri va ser una de les prioritàries, ja que no podia ser que un barri de més de 25.000 habitants no tingués un sol centre social.

Va costar molt aconseguir que la reivindicació prengués cos. Primer calia trobar un solar adient. I aquest no es va tenir fins que es van aconseguir habitatges dignes per a les persones que vivien a les barraques de Santa Engràcia,

Fins a principis dels anys 80 no hi havia solar. Quan aquest va estar disponible, vam començar a pressionar per urbanitzar la plaça i construir el casal. Tampoc això va ser fàcil: a l’Ajuntament li agradava més una senzilla plaça i el Casal complicava i encaria el disseny. Potser per una vegada les pendents del barri, que tants problemes urbanístics generen, ens van anar a favor: es podia construir el casal a sota de la part alta de la plaça.

Els ensurts, però, no van acabar aquí. Un dia va saltar l’alarma. Fecsa, l’actual Endesa, fent ús de la seva proverbial prepotència, estava fent un forat per col·locar un transformador just al lloc on havia de construir-se el casal. Com que els primers contactes per moure'l no donaven solució, la resposta va ser passar a l’acció. Un diumenge al matí es va convocar una assemblea i, després de valorar la situació, es va optar per tirar un parell de cotxes abandonats al sot a mig construir. L’endemà les imatges de la gent “encistellant” dos cotxes al forat van aparèixer a diversos mitjans de comunicació. Fecsa va ser invitada a canviar el transformador de lloc però l’espai per al casal quedava lliure. I aviat, les obres es van posar en marxa.

Ja teníem l’obra en marxa, però faltava el més important. Un casal és un espai, però sobretot és la gent, com es relaciona, com participa. Al final l’Ajuntament va acceptar cedir la gestió a l'AVV en comptes d'omplir-lo d'empleats públics o donar la gestió a una empresa externa.

L’AVV de Prosperitat va acceptar el repte, no per controlar el Casal, sinó per facilitar-ne l'autogestió. Per aquest motiu des del començament es va crear una comissió gestora integrada per membres de l’AVV i per persones interessades en la participació al Casal. Va ser, per exemple, aquesta comissió, i no l’AVV, la que va decidir una qüestió tan important com la contractació del primer treballador, el Xavi Cañadas.

Durant bastants anys l’AVV va ser el gestor formal del Casal, però la gestió real es portava des de la gestora. A mesura que el projecte creixia, es feia més complex, i per aquest motiu finalment es va acordar passar la gestió a una nova entitat (primer la Peca i després la Peca2), amb les que compartim corresponsabilitats i projectes.

Un cop obert el Casal, la tasca de l’AVV ha quedat més centrada en activitats de caire reivindicatiu. El Casal ens ha donat molt, al barri i a l’Associació. Es un espai estratègic, una col·lectivitat de la qual en formem part. I per això, ara que compleix 25 anys, estem compromesos per treballar per un nou espai que compleixi les necessitats de l'equipament. I és que Casal i AV són parts d’una mateixa història, d’un barri participatiu, inquiet, reivindicatiu, una mica “xulo”, imaginatiu, solidari. Una història que només es pot fer si moltes persones s’impliquen a dur-la a terme.

Secció: