El Casal

La Prosperitat és un dels tretze barris del districte de Nou Barris de Barcelona. Situat a la zona central del districte, se'l reconeix per la seva forma romboide (molts veïns l'anomenen la "pastilla Juanola"), i limita amb el passeig de Valldaura, la Via Júlia, la Via Favència i l'avinguda Meridiana. Aquesta composició sorgeix de la divisió administrativa per barris i districtes que es va realitzar l'any 1983, després d'un llarg procés de consens entre el nou Ajuntament democràtic, les entitats veïnals i diferents estudiosos de la ciutat. La història social d'aquest petit territori densament poblat (26.868 persones censades el 2021 per a 59,5 hectàrees de superfície) és, com a la resta del districte, la de les seves diverses immigracions: la catalana de la postguerra, l'espanyola dels anys 50 i 60 —quan es va assentar el barri i es van construir la major part dels edificis— i la provinent de fora de l'Estat a partir dels anys noranta.

No hi ha consens sobre el seu origen i nom. L'explicació més estesa és la d'unes primeres casetes de planta baixa al voltant d'una gasolinera en un extrem de l'antic poble de Sant Andreu. De finals dels anys vint encara perduren l'església de Santa Engràcia, els primers carrers asfaltats (Joaquim Valls i Argullós) i algunes entitats socials com l'Ideal d'en Clavé o Els Propis (les entitats de caràcter més obrerista o republicà van ser escombrades per la dictadura).

De ser un "exsuburbi de Sant Andreu", com escrivien els periodistes Josep Maria Huertas i Jaume Fabre als anys setanta, la Prosperitat va anar assolint identitat pròpia gràcies a l'esforç dels seus habitants per millorar les condicions de vida d'un barri que es va conformar per albergar les famílies treballadores que eren la mà d'obra que Barcelona necessitava per créixer als anys del desarrollisme franquista. Entre ells, els treballadors de la Renfe, que van habitar els barracons primer (anys cinquanta) i els pisos després que encara donen nom a una part del barri; barracons que es van convertir en una de les primeres seus de l'Associació de Veïnes i Veïns de Prosperitat, nascuda l'any 1972 i encara en funcionament. Mentre els especuladors del sòl feien l'agost amb el vistiplau de l'Ajuntament —hi va haver més d'una estafa a la gent que buscava habitatge, com la que va donar lloc a les barraques del pla de Santa Engràcia, actual plaça Ángel Pestaña—, el barri s'anava conformant sense uns serveis mínims (clavegueram, asfaltat, zones verdes, escoles, transport públic…) que acompanyessin el seu creixement.

La ciutat, ja en democràcia, obria vies ràpides, reordenava terrenys i ordia plans urbanístics, pressionada pel gran capital i sense calcular què passava a peu de carrer amb els seus ciutadans, especialment als barris obrers. De les lluites contra l'oblit dels diferents ajuntaments i la reivindicació continuada dels seus veïns i veïnes per aconseguir cada zona verda, semàfor, serveis o equipaments, la Prosperitat ha vist com millorava el barri i ha anat construint un teixit associatiu que ha tingut continuïtat entre les diferents generacions. Un teixit social que mira d'afrontar des de la realitat actual del barri —amb una de les rendes familiars més baixes de Barcelona, on la meitat de la seva població no ha superat els estudis bàsics— els nous problemes derivats de la pèrdua de drets socials i serveis públics, la falta d'inversions en equipaments pendents o les creixents situacions de pobresa.

El Casal de Barri de Prosperitat es va començar a idear molt abans de la seva construcció. Va ser a mitjan dècada dels setanta, en plena lluita contra la dictadura, quan l’AV proposà al veïnat elaborar un pla d’equipaments del barri. Amb molta participació, es van anar suggerint idees i situant en un mapa allò que crèiem necessari. La discussió va culminar en una festa davant del vell local de l'AV, situat als barracons de la Renfe (allà on avui està el Casal de Joves). La proposta d’un centre de barri va ser una de les prioritàries, ja que no podia ser que un barri de més de 25.000 habitants no tingués cap centre social.

Va costar molt aconseguir que la reivindicació prengués cos. Primer calia trobar un solar adient, i aquest no es va tenir fins principis dels anys vuitanta, quan es van obtenir habitatges dignes per a les persones que vivien a les barraques de Santa Engràcia. Llavors, el veïnat començà a pressionar per urbanitzar la plaça i construir el Casal. Tampoc això va ser fàcil: a l’Ajuntament li agradava més una senzilla plaça i un Casal complicava i encaria el disseny. Per una vegada, els pendents del barri, que tants problemes urbanístics generen, ens van anar a favor: es podia construir el Casal a sota de la part alta de la plaça.

Els ensurts, però, no acabaren aquí. Un dia va saltar l’alarma. Fecsa, l’actual Endesa, fent ús de la seva proverbial prepotència, estava fent un forat per col·locar un transformador just al lloc on havia de construir-se el Casal. Com que els primers contactes per moure'l no donaven solució, la resposta va ser passar a l’acció. Un diumenge al matí es va convocar una assemblea i, després de valorar la situació, es va optar per tirar un parell de cotxes abandonats al sot a mig construir. L’endemà les imatges de la gent encistellant dos cotxes al forat van aparèixer a diversos mitjans de comunicació. Fecsa va ser invitada a canviar el transformador de lloc, i l’espai per al Casal quedava lliure. Aviat, les obres es van posar en marxa.

Però faltava el més important. Un Casal és un espai, però sobretot és la gent, com es relaciona, com participa. Al final, l’Ajuntament va acceptar cedir la gestió a l'AV en comptes d'omplir-lo d'empleats públics o donar-ne la gestió a una empresa externa. L’Associació Veïnal va acceptar el repte, amb la voluntat de facilitar-ne l'autogestió, i es va crear una comissió gestora integrada per membres de l’AV i persones interessades a participar en el Casal.

Durant bastants anys, l’AV fou el gestor formal del Casal, però la gestió real es portava des de l'assemblea gestora. A mesura que el projecte creixia, es feia més complex, i per aquest motiu finalment es va acordar passar la gestió a una nova entitat, anomenada Prosperitat Cultura en Acció (PCA), que va funcionar primer com a federació d'entitats i després com a associació de primer ordre. Aquesta última, la PCA2, és actualment l'entitat gestora del projecte. El Casal i l'AV són parts d’una mateixa història, la d’un barri participatiu, inquiet, reivindicatiu, una mica xulo, imaginatiu i solidari. Una història que només es pot fer si moltes persones s’hi impliquen a dur-la a terme.

Secció: